Barcelona
El moment de marxar
Vaig saber que marxaria un vespre que anava borratxa. Ho recordo mentre li dic l’adreça al taxista. Des del seient fresc del darrere em miro les façanes i els balcons de pedra per la finestra. El senyor em diu el carrer que agafarà i li dic que d’acord perquè em fa vergonya admetre que després de tants anys a la ciutat encara no sabria arribar gairebé enlloc sense Google Maps. Arribo al restaurant xinès. El tenia apuntat a la llista de llocs per provar i fa olor de paper i cacauet. Dino amb un amic que potser ve a viure a la Barcelona, diu. Li dic que quina il·lusió amb els fideus penjant de la boca, perquè imagino totes les coses que porta aquesta ciutat i em tremolen les puntes dels dits només de pensar-ho.
Sempre havia sabut que marxaria del poble on havia nascut i ho deia ja des de ben petita. Els hi deia als meus pares com una nena desagraïda quan tingui divuit anys marxaré ja veureu. Marxaré i aniré a Barcelona jo sola. No podia entendre a la gent que es quedava. Entenia molt poques coses. La vida que m’imaginava per mi era gran i efervescent i perillosa tot a la vegada.
De petita hi havia anat d’excursió amb l’escola i només havia vist La Pedrera, el Liceu i el vellut del seient de davant de l’autobús. També recordo anar-hi amb els meus pares. Era Nadal i vam visitar el Mercat de Santa Llúcia i em vaig enamorar d’una dona que feia d’estàtua a la Rambla. Em va donar una margarida de ferro petitona. La guardava dins una caixeta a la meva habitació del poble com una promesa.
Hi vaig anar per estudiar periodisme. La primera setmana d’universitat es va organitzar un sopar i una festa. Vaig agafar el tren sola, vestida amb una brusa negre amb transparències i uns tacons gegants que m’havia donat la meva cosina. Vaig baixar a Plaça Catalunya i vaig caminar per Passeig de Gràcia i sentia que formava part de tot. No sabia què era tot. M’agradava no saber-ho i tampoc saber què passaria, i el mal dels tacons, m’agradava, era dolç i punxegut, em despertava. La nit i la ciutat em desvetllaven i pensava que no podria dormir mai més. No és que ho volgués.
Vaig viure amb diferents persones i a diferents pisos. N’hi havia un tan a prop del Camp Nou que quan marcava el Barça trontollava tot l’edifici. N’hi havia un altre que s’assemblava prou a una casa i vam comprar plantes i cortines. Un on vaig estar molt trista durant molt poc temps. Però de tots tornava al poble els caps de setmana com qui ha aguantat la respiració durant dies i necessita agafar aire. Després em submergia altre cop. I ho gaudia tot: la pressió a les orelles, el mareig suau que causa la falta d’oxigen, les pessigolles per tot el cos, els batecs accelerats demanant socors.
Quan vaig saber que marxaria anava borratxa. Una mica més que ara, que m’acabo la cervesa amb el meu amic que em parla de la oferta teatral a la ciutat. Recordo que havia anat a la presentació d’un llibre i després a fer cerveses per Poble Sec i de tornada a peu cap al pis notava el brunzit càlid de l’alcohol a dins ben endins i m’acomiadava de tot el que veia. Estava derrotada i contenta. M’acomiadava dels contenidors, dels balcons, dels panots trencats, d’un grup de joves més borratxos que jo, deia adéu adéu ja heu tingut el vostre lloc i el vostre temps, adéu. No recordo la cançó que escoltava als auriculars, però sí que em semblava molt adient. Com en una pel·lícula. Vaig plorar i després se’m va passar, i vaig empènyer la porta de ferro i vidre del pis amb el pes de tot el meu cos. Vaig dormir tranquil·la.
Després de marxar li deia a la gent que Barcelona era inhabitable que el turisme que el soroll que els preus dels lloguers que els cotxes que la contaminació. No era del tot mentida, però ara crec que també em feia una mica de vergonya dir que la ciutat m’havia tastat i m’havia escopit. I que visitar-la ara no és el mateix que viure-hi. Que no és com dormir-hi, tan a prop de tanta altra gent, separada per parets tan fines que a vegades dubtes si no estàs somiant els somnis d’algú altre.
Quan us arribi aquesta newsletter seré a Paris, que no té res a veure amb Barcelona. Una ciutat sobre la que vaig escriure “les rates d’aquí em fan menys fastig que les de Barcelona”. Suposo que és perquè no hi he viscut.
També volia explicar que vaig conèixer a en
. Vam beure vermut i menjar bombes a un bar de la Barceloneta. Ell va néixer a Barcelona i hi ha viscut tota la vida. Vam parlar de la ciutat que a la seva boca sembla una altra. Li vaig dir que escriuria això. <3À bientôt,
Mariona